© 2017 by Gerard Calderón

Procomú

 

2014-2015

Procomún aborda la ambigua relación entre comunismo y fútbol. Dos conceptos alejados pero unidos por una raíz común, el procomún. Ambos parten de unos valores que ensalzan el bien común, uno aplicándolo al trabajo en equipo, y el otro a lo social. Pero ¿Qué pasa cuando el procomún se pervierte? Llegamos inevitablemente al fracaso. Uno al fracaso de construcción social y el otro al fracaso de valores relacionados con el deporte, cuando éstos se mercantilizan y son utilizados como herramienta de control social.

Reflexions entorn del procomú
 

Em passa diàriament quan encenc el televisor, em topo amb un predomini especial d’informació referent al futbol. Aquest fet em fa plantejar certes preguntes sobre com es poden utilitzar la informació o els continguts televisius com a mitjà de manipulació social. El futbol, com a esport, té uns valors clars que impliquen el treball en equip i el respecte cap a l’altre. Però qualsevol tipus de valor que tingui a veure amb l’esport queda desproveït del significat original en el moment en què s’utilitza en pro del benefici econòmic. Salvant les distàncies, alguna cosa semblant passa amb el comunisme; cal treballar pel bé comú, però aquest bé comú acaba dominat per unes elits concretes que indiscutiblement s’enriqueixen a partir de la seva activitat pretesament política i dedicada al bé del conjunt. Aquestes reflexions no porten sinó al fracàs del treball en equip: el fracàs com a element de construcció social i reflexió, alhora que reinvenció.

 

Marx ja preconitzava cap al 1844 el control que exercia la religió sobre la societat, i avui dia l’intent de laïcisme governamental condueix a diferents maneres de control. Procomú extrapola la famosa reflexió per adaptar-la a l’entorn del laïcisme que determina l’existència d’un esport, el futbol, que permet un control dissimulat sobre el consum de l’oci. Veure un partit de futbol desperta els vells instints de rivalitat territorial i enalteix obertament sentiments nacionalistes i de pertinença a una col·lectivitat concreta, cosa que representen uns jugadors que exerceixen, al seu torn, de guerrers desproveïts d’armes que lluiten encoratjats per grans rèdits econòmics. Cada vegada que un jugador celebra un gol, sadolla els seguidors àvids de voler la derrota de l’equip contrincant/enemic, però aquesta rivalitat no és res més que una farsa infundada amb què fer negoci i entretenir. No estem, doncs, davant un engany?

Intervenció al Museo Abelló de Mollet del Vallès

d'octubre de 2014 a gener de 2015